A vegades, alguns matins plujosos,
descobrim quin terra volem trepitjar,
en tots, amor, trobem cert amor
al que contradiem, odiem, besem, estimem I trepitgem,
les petjades s’enfonsen en el terra
S’omplen de fang, ciment o queden sota la pluja exposades a l’aire.
Withman va dir que res es perd, ni es pot perdre
i arribat el moment, de nou esclatarà en flames.
Caminem o correm mentre la pluja ens xopa
i la roba, el cos, cada dia ens pesa més
de tantes espelmes que guardem a les butxaques.
Alguns ocells moren al emigrar
i podrits son vetllats pel caminar de la gent
que s’arrossega per la gran ciutat.
La realitat també es fracàs
però l’au que arribarà d’aquí a tres mesos
al seu destí, desconegut,
viu
i seguirà sobrevolant camins per no morir mai.

La paraula minva
davant la sublim imatge del sol
jeient en terra
i deixant reposar durant la nit
els records viscuts,
sempre amb certa angoixa
a oblidar-los en la silenciosa foscor
del passat.

POQUES COSES QUEDEN DEL PASSAT

Poques coses queden del passat,
aquell que conec per les històries de l’avi
i l’estil de la casa del poble,
plats verd opac, gots encalcinats,
coberts descoberts del color original,
el temps borra els colors, els olors,
la lletra escrita amb sang de pintura rovellada.
Les rajoles fredes de la casa m’encostipen.

La pols que escombrem cada any
a principis de l’estiu també es moderna
tot i simbolitzar el pas dels dies,
no del temps.

Que diferent el paisatge de com me’l descrivia l’avi,
les palmeres no fan ombra, els fanals il•luminen massa,
deixen tan al descobert la brutícia del present.
“Volem fets no paraules” i ens destrossen el paisatge.

Són tan toves les teves dents
i tan durs els teus llavis,
flors en les pedres, felicitat amb pobresa.
Surto del meu cos
i m’expandeixo sobre el teu.
Com una llavor que s’obre
i cobreix el món d’un verd estrany.
Neruda no menja nens,
Marco Ruopolo estima i es estimat.
L’amor es tan simple com el mar
i tan llunyà com el cel.
Els meus pulmons son plens
de les papallones que fas néixer.

És tot tant diferent
que sempre acabo fent el mateix.
Feia tants dies que no escrivia,
masses dies en que la rutina
era passejar per un camí calorós,
sec, de peixos morts, i dies de sol.
Tant sol com la lluna,
tant buit com la nit.
Aquest cop no penso escriure
cap poema i amagar-me dins un full blanc,
no m’esperaré a que tothom dormi
per arronsar-me i repetir-me per dins:
ja es massa tard, només pots lamentar-te.
No escric ni escriuré, ho deixaré per més endavant.
Ara miraré com em mires,
de reüll observaré passar les hores
amb les que no m’identifico,
m’asseuré per despedir el sol
i aprofitaré mentre dormis per acariciar-te.

Intento fugir de les xarxes
que no deixen de tensar-me els ulls,
sense esperança
no he deixat encara d’apropar
la mà fins l’espurna de l’espelma que no crema.
Les veus s’apaguen i s’encenen,
jo innocentment intento callar.
No es un camí la vida
caminem per una esplanada
on els turons fan d’horitzó
on no val enlairar-se mes que els núvols.
Sense il•lusió
No deixa de respirar la quimera
que m’omple els pulmons de fantasia.

Pugen els soldats
rodolant per l’escala,
contradient els dies passats.
Tornant a terres llunyanes,
com ells volien, ara viuen!

Com en certs països del nord
el sol al pondre’s neix.
L’amistat, com certs costums,
te molts noms, llavors mor…
Hi ha dies que m’escolto,
i visc i parlo poc i visc més.
Decideixes per mi,
demano poca estona
per resumir el viscut,
amb mes temps el que viuré.

Callats parlem millor

Tinc exàmens i intento estudiar
és de nit, la gent dorm, el món calla.
Suaument cau impassible la pluja
sembla la resposta d’una ofrena
dels meteoròlegs i alguns pantans
feta al Déu de l’aigua. Demanaven
innocentment aquestes grans gotes
d’aigua que humitegen el fals terra.
El cel és d’un color massa fosc.
Fa olor a humitat i a podrit
passegen a prop les eleccions
hi ha cartells de polítics per tot…
Perquè em tindria que agradar un tema
que suscita discussions inútils.
Donen arguments que semblen cants
victoriosos i son crits aguts
que crec, classifiquen a la gent.
Potser seria millor callar…
Tot això sembla un joc infantil
un casus belli d’ínfims adults.
Sembla aquest món un globus irònic.

Però a vegades, quan la gent dorm
i el silenci intenta ser tombal
això s’acosta mes a la vida.


Com ara: queden molt poques llums
no passa cap cotxe i la pluja
no deixa de caure en aquest terra
fastigós, brut d’un fals optimisme.

De que serveixen tants crits de guerra?
Els crits ens angoixen i penetren.
Penso, seria millor callar.

Fer del silenci durs fonaments
d’una societat que pesaria
en els pilars revestits de lentes,
sosegades, perennes paraules
que transformarien tots els dies:
llargs plaents minuts aprofitables
per viure.

Seran les sis quan el rellotge es posi serio
la primera hora d’una avorrida tarda.
El cel es casi fosc. Cada dia ho es menys,
l’ hivern efímer d’aquest any es va allunyant
al contrari que el desig d’estar sempre amb tú.

Les hores se m’enfaden i el meu cos segueix
com la tija d’una minúscula planteta
dreta com el tronc d’un roure que sostén fulles
que viuen amb el pes dels deures sense fer
aquests s’abracen a l’avorriment, que deixa
de ser temps perdut i s’omple de pena odiosa.

Quan més miro al meu voltant
els ulls se'm fan més i més petits.
Quan m'envolta molta gent,
quan ells van creixent
en nombre i els meus passos
estan obligats a ser minúsculs,
llavors, cada cop em sento més sol.

I quan sóm pocs els que sóm,
em sento i fins i tot m'escolto.

Ahir es va morir Ángel González...









CANCIÓN DE AMIGA

Nadie recuerda un invierno tan frío como éste.

Las calles de la ciudad son láminas de hielo.
Las ramas de los árboles están envueltas en fundas de hielo.
Las estrellas tan altas son destellos de hielo.

Helado está también mi corazón,
pero no fue en invierno.
Mi amiga,
mi dulce amiga,
aquella que me amaba,
me dice que ha dejado de quererme.

No recuerdo un invierno tan frío como éste.









ELEGIDO POR ACLAMACIÓN

Sí, fue un malentendido.
Gritaron: ¡a las urnas!
y él entendió: ¡a las armas! -dijo luego.
Era pundonoroso y mató mucho.
Con pistolas, con rifles, con decretos.
Cuando envainó la espada dijo, dice:
La democracia es lo perfecto.
El público aplaudió. Sólo callaron,
impasibles, los muertos.
El deseo popular será cumplido.
A partir de esta hora soy -silencio-
el Jefe, si queréis. Los disconformes
que levanten el dedo.
Inmóvil mayoría de cadáveres
le dio el mando total del cementerio.










¿CÓMO SERÉ...

¿Cómo seré o
cuando no sea yo?
Cuando el tiempo
haya modificado mi estructura,
y mi cuerpo sea otro,
otra mi sangre,
otros mis ojos y otros mis cabellos.
Pensaré en ti, tal vez.
Seguramente,
mis sucesivos cuerpos
-prolongándome, vivo, hacia la muerte-
se pasarán de mano en mano
de corazón a corazón,
de carne a carne,
el elemento misterioso
que determina mi tristeza
cuando te vas,
que me impulsa a buscarte ciegamente,
que me lleva a tu lado
sin remedio:
lo que la gente llama amor, en suma.

Y los ojos
-qué importa que no sean estos ojos-
te seguirán a donde vayas, fieles.









PORVENIR

Te llaman porvenir
porque no vienes nunca.
Te llaman: porvenir,
y esperan que tú llegues
como un animal manso
a comer en su mano.
Pero tú permaneces
más allá de las horas,
agazapado no se sabe dónde.

!Mañana! Y mañana será otro día tranquilo
un día como hoy, jueves o martes,
cualquier cosa y no eso
que esperamos aún, todavía, siempre.











PARA QUE YO ME LLAME ÁNGEL GONZÁLEZ

Para que yo me llame Ángel González,
para que mi ser pese sobre el suelo,
fue necesario un ancho espacio
y un largo tiempo:
hombres de todo el mar y toda tierra,
fértiles vientres de mujer, y cuerpos
y más cuerpos, fundiéndose incesantes
en otro cuerpo nuevo.
Solsticios y equinoccios alumbraron
con su cambiante luz, su vario cielo,
el viaje milenario de mi carne
trepando por los siglos y los huesos.
De su pasaje lento y doloroso
de su huida hasta el fin, sobreviviendo
naufragios, aferrándose
al último suspiro de los muertos,
yo no soy más que el resultado, el fruto,
lo que queda, podrido, entre los restos;
esto que veis aquí,
tan sólo esto:
un escombro tenaz, que se resiste
a su ruina, que lucha contra el viento,
que avanza por caminos que no llevan
a ningún sitio. El éxito
de todos los fracasos. La enloquecida
fuerza del desaliento...


Ángel González

El psicòleg m’ha aconsellat,
si no m'adormo comptant ovelles,
compta tots els peus que hi ha
un dia d’estiu a les rambles.

Si plou les gotes no tindran
cap racó del terra on caure.
La multitud quieta observa
(amb alguns ràsgos estrangers)
com el pallasso que a vegades,
em feia riure de petit
fa riure ara una francesa,
que porta un barret mexicà.

Seguim a la dona amb la ma
aixecada amb un cartell groc,
que possiblement pujarem
passeig de gràcia cap a munt
per poder veure els edificis
que deuen ser els mes fotogènics.

I tant, jo estimo Barcelona,
per això a vegades tinc que
tapar-me els ulls per abraçar-la.

Els vidres es van fent opacs
i els miralls es van rovellant.
Ja no es fan rodar les baldufes,
la neu no tornarà a ser verge.

En el contingut d’un poema
escric el meu tractat d’amor,
deixant de pensar-hi i mirante
com et dic adeu cada tarda.