27.9.09


Sobre unes escales atípiques de fusta
amb la lluna com a mare
i el ferotge mar com a pare
desitjaria que apareixesis
entre les roques
o em sorprenguesis tapant-me els ulls
amb les teves mans tendres,

i parlessim de tu
o callessim de mí.

Anyorat, l'únic que es deixa veure
darrere les roques
són plantes verdes esperant la nit.

macaret, menorca

20.7.09


Silenciosament m’allunyo dels problemes
surto dels bars quan hi han crits
no menjo bombons de xocolata negra
només bec licor 43, menjo sucre
o miro la lluna quan ja minva.
Tot sembla dolç en aparença
però surto de casa borratxo i amb diabetis.
Somrient tristament, el fantasma del meu avi
em recorda que l’esforç compleix objectius.
Ja no tinc por als morts.
L’home ha trepitjat la lluna, i jo
que en aparença també sóc home
tinc por a parlar-te, tinc por a estimar-te.
Em trobo perdut, impotent davant l’amor.
El temps no existeix, la poesia m’abandona
i els sentits no em responen.
Sense sentit ni coherència, com aquestes idees,
vaig allunyant-me de tu sempre que t’estimo,
reclamo la teva presencia.

18.5.09

Se me hace extraño escribirte
porque creo poder estar
en tu casa en pocos minutos
y contártelo.
Inconforme y impotente delante de tu muerte
solo me queda la poesía para hablarte.
Escúchame que yo no pienso callarme,
yo sigo teniendo cuatro abuelos.
Seguirás sentado en la mesa cada miércoles,
y sonreiré cuando me ordenes
o me grites por llegar tarde.
Quizá llego tarde para poder escucharte.

A veces querría saber como será mi funeral,
siéntete orgulloso por el tuyo.

Te confieso que no soy consciente
de que te hayas marchado.
Y la mayor parte del tiempo estoy alegre
y también sonrío.
Sonrío porque te recuerdo,
hablo de ti y vuelvo a reírme.
Avi me gusta hablar de ti.
Ahora, estoy hablando, sin miedo,
sí, como una conversación banal.

Como vas a estar muerto
si puedo pensarte como siempre.
Espero verte el miércoles dando ordenes.
Ahora dime que me vaya a dormir
y que no este triste.

7.4.09


al lluny xemeneies
núvols grisos emmudits
s'obren els paraigües

6.4.09


Arribat el moment desapareixeran les hores
serà eterna la vida per a la meva consciencia.

Caminaré per humides selves frondoses
i camins àrids inexistents davant els meus ulls
el tren anunciarà la sortida, les rodes trauran foc
el carbó cremarà lentament dins el forn
el vapor i el xiulet del tren
s’expandiran per la vall de Zillertal.
De nou es podrà sentir el silenci
un cop desaparegut el tren i acabat el vers.

Arribat el moment, no existirà el nord
creuaré Tarifa, Portbou o Finisterre
potser els meus versos perdran el sentit i la raó
els vaixells naufragaran creuant el triangle de les bermudes
el comunisme serà útil i Plató governarà,
però la tinta no deixarà de brollar pels meus ulls
i els meus peus no s’aturaran.

17.2.09


El viento busca romper arboles
con motivos desconocidos
ajenos al ser humano, nosotros
cobardes de raza, valientes
en los momentos placidos,
miramos la brusquedad del viento
a través del cristal,
a la vez que nos adentramos
por caminos desconocidos,
cuidadosamente, con miedo
a lo invisible, hacia nuestras entrañas,
el origen del mal i del bien,
el big-bang, el corazón que recibe la sangre
i los problemas.
Las ideas se disipan por todo el cuerpo,
la piel tiembla, los huesos desaparecen,
una última corazonada.
El viento pelea mas fuerte que nunca
mientras sus rivales permanecen
en pie como soldados preparados
para combatir el caos. Pechos tiernamente
exquisitos, pura lujuria,
combate i hombre se esconden uno detrás
del otro.
En withman permanece la esperanza,
la llama.

La esencia del delito, del amor, está en ti
me dijo Sócrates en la merienda del lunes
en aquel bar francés “mon amour”.
Siempre, por pequeña que sea,
aparece una revolución en lo más hondo del hombre.
De nuevo principio i fin se encuentra en nuestro interior.

12.2.09


Vaig tallant amb els dits
petites ones sobre un mar femení,

a un ritme frenètic no sóc més que plaer
arribant a ser l’únic habitant d’una pàtria compartida.
El saxòfon fa sonar la nota més aguda,
cap paraula -excepte dos o tres- és capaç d’enlairar-se,

tot l’aire i la pols aterra al terra fent un terrible soroll,
el cel i la terra s’emmudeixen,
i ens convertim en essers místics.

Algun mot afectuós
blanc, pur.