A vegades, alguns matins plujosos,
descobrim quin terra volem trepitjar,
en tots, amor, trobem cert amor
al que contradiem, odiem, besem, estimem I trepitgem,
les petjades s’enfonsen en el terra
S’omplen de fang, ciment o queden sota la pluja exposades a l’aire.
Withman va dir que res es perd, ni es pot perdre
i arribat el moment, de nou esclatarà en flames.
Caminem o correm mentre la pluja ens xopa
i la roba, el cos, cada dia ens pesa més
de tantes espelmes que guardem a les butxaques.
Alguns ocells moren al emigrar
i podrits son vetllats pel caminar de la gent
que s’arrossega per la gran ciutat.
La realitat també es fracàs
però l’au que arribarà d’aquí a tres mesos
al seu destí, desconegut,
viu
i seguirà sobrevolant camins per no morir mai.