Seran les sis quan el rellotge es posi serio
la primera hora d’una avorrida tarda.
El cel es casi fosc. Cada dia ho es menys,
l’ hivern efímer d’aquest any es va allunyant
al contrari que el desig d’estar sempre amb tú.

Les hores se m’enfaden i el meu cos segueix
com la tija d’una minúscula planteta
dreta com el tronc d’un roure que sostén fulles
que viuen amb el pes dels deures sense fer
aquests s’abracen a l’avorriment, que deixa
de ser temps perdut i s’omple de pena odiosa.