Silenciosament m’allunyo dels problemes
surto dels bars quan hi han crits
no menjo bombons de xocolata negra
només bec licor 43, menjo sucre
o miro la lluna quan ja minva.
Tot sembla dolç en aparença
però surto de casa borratxo i amb diabetis.
Somrient tristament, el fantasma del meu avi
em recorda que l’esforç compleix objectius.
Ja no tinc por als morts.
L’home ha trepitjat la lluna, i jo
que en aparença també sóc home
tinc por a parlar-te, tinc por a estimar-te.
Em trobo perdut, impotent davant l’amor.
El temps no existeix, la poesia m’abandona
i els sentits no em responen.
Sense sentit ni coherència, com aquestes idees,
vaig allunyant-me de tu sempre que t’estimo,
reclamo la teva presencia.