encén la foguera
l’hivern s’ha menjat els dies
el foc crema el fred

Surts del Paradís
mirant amb desgana les llombardes,
que adopten formes que et recorden
als cossos suats d’aquells salvatges.
Escups amb ràbia
desprenent-te de totes les hores allà dins,
de les paraules fastigoses a cau d’orella
i de l’amabilitat forçada.

Per ell és un plaer esporàdic
un parèntesi que vol fer creure invisible
l’únic món on es creu amo i senyor.
Per tu un vòmit etern,
el sacseig del teu cos
empresonada entre sexes
i mans brutes de sang.

Camines rapidíssim
allunyant-te de les flames de l’infern
que volen cremar-te el vestit.
El fred et penetra pel coll
i l’entrecuix.
La pell humida
els llavis tensos.

Fumes tabac negre
estrangules el filtre
i aspires fortíssim
com qui vol empassar-se la por.
Contes la propina recordant l’home
que t’ha dit que t’estima perquè folles com els àngels.

Cariàtide submisa a un temple que perdura
pels segles dels segles.

Només les putes saben estimar!



.

L’absurdesa d’assumir la impotència
al ser tancat entre quatre parets de pedra.
La finestra no és més que un petit somni
que deixa entreveure un efímer raig de llum…