La paraula minva
davant la sublim imatge del sol
jeient en terra
i deixant reposar durant la nit
els records viscuts,
sempre amb certa angoixa
a oblidar-los en la silenciosa foscor
del passat.

POQUES COSES QUEDEN DEL PASSAT

Poques coses queden del passat,
aquell que conec per les històries de l’avi
i l’estil de la casa del poble,
plats verd opac, gots encalcinats,
coberts descoberts del color original,
el temps borra els colors, els olors,
la lletra escrita amb sang de pintura rovellada.
Les rajoles fredes de la casa m’encostipen.

La pols que escombrem cada any
a principis de l’estiu també es moderna
tot i simbolitzar el pas dels dies,
no del temps.

Que diferent el paisatge de com me’l descrivia l’avi,
les palmeres no fan ombra, els fanals il•luminen massa,
deixen tan al descobert la brutícia del present.
“Volem fets no paraules” i ens destrossen el paisatge.

Són tan toves les teves dents
i tan durs els teus llavis,
flors en les pedres, felicitat amb pobresa.
Surto del meu cos
i m’expandeixo sobre el teu.
Com una llavor que s’obre
i cobreix el món d’un verd estrany.
Neruda no menja nens,
Marco Ruopolo estima i es estimat.
L’amor es tan simple com el mar
i tan llunyà com el cel.
Els meus pulmons son plens
de les papallones que fas néixer.