Callats parlem millor

Tinc exàmens i intento estudiar
és de nit, la gent dorm, el món calla.
Suaument cau impassible la pluja
sembla la resposta d’una ofrena
dels meteoròlegs i alguns pantans
feta al Déu de l’aigua. Demanaven
innocentment aquestes grans gotes
d’aigua que humitegen el fals terra.
El cel és d’un color massa fosc.
Fa olor a humitat i a podrit
passegen a prop les eleccions
hi ha cartells de polítics per tot…
Perquè em tindria que agradar un tema
que suscita discussions inútils.
Donen arguments que semblen cants
victoriosos i son crits aguts
que crec, classifiquen a la gent.
Potser seria millor callar…
Tot això sembla un joc infantil
un casus belli d’ínfims adults.
Sembla aquest món un globus irònic.

Però a vegades, quan la gent dorm
i el silenci intenta ser tombal
això s’acosta mes a la vida.


Com ara: queden molt poques llums
no passa cap cotxe i la pluja
no deixa de caure en aquest terra
fastigós, brut d’un fals optimisme.

De que serveixen tants crits de guerra?
Els crits ens angoixen i penetren.
Penso, seria millor callar.

Fer del silenci durs fonaments
d’una societat que pesaria
en els pilars revestits de lentes,
sosegades, perennes paraules
que transformarien tots els dies:
llargs plaents minuts aprofitables
per viure.