És tot tant diferent
que sempre acabo fent el mateix.
Feia tants dies que no escrivia,
masses dies en que la rutina
era passejar per un camí calorós,
sec, de peixos morts, i dies de sol.
Tant sol com la lluna,
tant buit com la nit.
Aquest cop no penso escriure
cap poema i amagar-me dins un full blanc,
no m’esperaré a que tothom dormi
per arronsar-me i repetir-me per dins:
ja es massa tard, només pots lamentar-te.
No escric ni escriuré, ho deixaré per més endavant.
Ara miraré com em mires,
de reüll observaré passar les hores
amb les que no m’identifico,
m’asseuré per despedir el sol
i aprofitaré mentre dormis per acariciar-te.