Alaorenc d’estiu

Pocs metres deuen
quedar per recórrer.
Una illa, poques persones,
tants records
d’un visitant, que poc a poc,
ha anat estimant-la com si fos seva.
He descobert que la rutina pot ser
agradable,
es possible fer de cada segon,
un segon diferent.
Camins que falten per recórrer,
còdols per esquivar,
moments per viure,
paisatges per mirar.

Tanta arena, que s’emporta l’aigua,
sí, la he intentat garnar per no perdre-la,
però no puc,
no sóc mes que un visitant
enamorat d’una illa,
un entre molts
dels que s’asseuen a ses platges,
fins que intent desfer-me d’aquesta por
de ser un més d’aquells que no saben
la historia d’on es troben.


I m’endins per boscos plens d’ullastres
i escolt veus d’accent menorquí de ses vaques
que ratllen tranquiles buscant s’ombra.
Sí, també es be, que l’illa recorda noms
d’avantpassats menorquins
que la defensaren
d’altres bàndols que diuen ser
els salvadors.
No es meva, l’illa.
però l’estim com si ho fos.