El vent fa moure,
cridant
les fulles del ullastres.
Com jo faig moure
-sense gaire sentit-
el meu pensament.
Fulles caigudes,
mortes,
pel terra,
com el meu tú,
-a vegades-
pel terra.
Cruel
aquell que canta la victòria
havent guanyat el perdre,
perdut
-durant uns instants-,
perquè tot torna
-desprès-.
A prop del mar,
el soroll
-s’atura-
per tornar amb mes força.