No vull ser gran,
per seure’m
a una cadira
i veure passar els vespres.
Es per mi un mite,
on viu Peter Pan.
A vegades dormo,
per no pensar-hi mes,
en allò que no em deixa dormir.
Em poso els walkmans
per no sentir la realitat,
per tancar-me dins meu
i tornar a sortir quan arribi
al fons del cor.
Els ulls em fan mirar
allò que enyoro,
i observo les caixes de soldadets,
verds,
indis,
cowbois,
amb un arc,
apuntant-me,
com si em volguessin disparar,
i em sento culpable
d’haver-los deixat abandonats
en la caixa,
dels mànecs trencats.
2 comments:
Sergiiii!
La veritat es que no se que dir-te.
Que m'has sorprès molt.
El Sergi poeta ha sigut un descobriment molt macu la veritat.
A mi sempre m'ha apassionat la literatura i sobretot la poesia i encara no habia conegut a ningú que compartís aquest sentiment amb mi!
Ets bo Sergi creu-t'ho, no en presumeixis però sobretot, no te'n amaguis!
He d'admetre que algunes de les poesies m'han emocionat! Són precioses i sinceres.
Bé doncs, un petó molt fort! segueix escribint!
Querido dueño,
solo quiero decirte que me tienes amargado, día y noche aguantandome de un hilo para que luego ni me saludes, ni me prestes atención actualizandome.
No queria revotarme contigo mi dueño.
Porque como buen blog que soy estaré aqui esperandote,
¡¡¡ pero no me hinches que te elimino todas las poesias, carahuevo!!!
Atentamente.
Tu querido y olvidado blog
Pd : me he enterado de que tienes una fulana, esa llamada flog.
Post a Comment