
No vull ser gran,
per seure’m
a una cadira
i veure passar els vespres.
Es per mi un mite,
on viu Peter Pan.
A vegades dormo,
per no pensar-hi mes,
en allò que no em deixa dormir.
Em poso els walkmans
per no sentir la realitat,
per tancar-me dins meu
i tornar a sortir quan arribi
al fons del cor.
Els ulls em fan mirar
allò que enyoro,
i observo les caixes de soldadets,
verds,
indis,
cowbois,
amb un arc,
apuntant-me,
com si em volguessin disparar,
i em sento culpable
d’haver-los deixat abandonats
en la caixa,
dels mànecs trencats.